Aquest curs, em vaig incorporar al projecte d’intel·ligència artificial (IA) dels alumnes de 14-15 anys i vam decidir fer una volta més en la seva integració interdisciplinar.
La IA transforma ja avui la manera com vivim, com ens organitzem, com ens informem i com prenem decisions. Per això, calia ampliar-ne la reflexió a les dimensions filosòfica, social, matemàtica, científica i literària. I ho vam fer des de dues accions.
La primera, vam acordar amb els mestres de les diferents disciplines quatre grans preguntes que es vinculessin a tots aquests àmbits i que no tinguessin una resposta “correcta”, i que possibilitessin el diàleg. Una pregunta, sobre quin és el propòsit vital. Pot tenir propòsit, una màquina programada amb intel·ligència artificial? I en té un esquirol, a banda de l’instint de supervivència i reproducció? Una altra pregunta, sobre la felicitat com a possible objectiu vital. Ho és?, i si és així, què entenem per felicitat? És diferent segons cadascun de nosaltres? També hi havia la pregunta sobre la llibertat: ens és necessària per assolir el propòsit? I per ser feliços? És personal o col·lectiva? I finalment, la pregunta per la tecnologia: condiciona el nostre propòsit vital? Com? Ens fa més feliços o ens genera més infelicitat? Ens incrementa la llibertat o ens la disminueix?
Mentre aquests quatre eixos s’anaven tocant des de les diverses dimensions, vam impulsar una segona acció: un seminari basat en el diàleg que begués de la lectura conjunta del llibre Brave New World (Un món feliç), d’Aldous Huxley, i que vaig dirigir jo mateix. El diàleg buscava que, incentivats pels elements que afloren al llarg de la lectura del llibre, es generessin diàlegs sobre propòsit, felicitat, llibertat i tecnologia, i totes les derivades que afecten el dia a dia, la vida íntima, els anhels i les pors, dels nois i noies del Grup. I també buscava fer-ho valorant cadascuna de les reflexions, experimentant que es pot aprendre del parer dels altres quan el contrast és honest i compromès, i que el diàleg que busca clarificar conjuntament idees, i no guanyar l’argument, és enriquidor i genera complicitat amb els altres.
Les noies i nois van aportar una reflexió final sobre l’experiència, que mostrava l’impacte que havia tingut en cadascun d’ells. Un impacte de proximitat, de maduració, de valoració, de comunitat. Per a mi, a més, també va ser una experiència magnífica, de la mà dels mestres de les altres disciplines, i de la mà dels nois i noies, que tan bé m’han acollit i de qui tant he après.
Eduard Vallory
